L'Església De San Vigilio, prop De Pinzolo, tal com se'ns apareix avui és el resultat de successives ampliacions, la més important de les quals va tenir lloc el 1515, d'una antiga església potser anterior als mil, erigida en honor del Bisbe Vigilio, patró de la diòcesi De Trentino, i martiritzada a Val Rendena al voltant de l'any 400. Va ser L'Església Parroquial De Pinzolo I Carisolo, fins a la divisió de les parròquies i la posterior construcció de L'Església De Sant Llorenç a Pinzolo. És famós pels altars artístics, pels frescos interns i especialment per "La Dansa Macabra", el fresc exterior de la façana sud. "Em cago en la mort / que porto corona / Sitja Senyora / de cada persona..." Així comença el poema cru de la mort que acompanya el famós fresc de la dansa macabra pintat Per Simone Baschenis D'Averara el 1539 a la façana sud de l'Església De Sant Justicier. La macabra processó comença amb un grup de tres esquelets musicals, el primer dels quals, assegut en un rudimentari tron, porta sobre el seu cap la corona com a símbol de la mort sobirana, a la qual la Mateixa Voluntat Divina s'ha de sotmetre segons les paraules atribuïdes al crucifix: "oh peccator pensa en ella/ jo A Mi Mort que sóc senyor de lei!" A L'esquerra de Crist s'obre la desfilada de divuit parelles, cadascuna de les quals està formada per un personatge viu, socialment caracteritzat, i un home mort que l'arrossega a la pilota. Els morts representats com esquelets, clarament definits, constitueixen l'element dinàmic de la representació que revela enginy i agressió en el somriure amb el qual es dirigeixen a les seves víctimes i en la varietat de gestos amb els quals els agafen per introduir-los en la dansa. Per a la seva vivacitat sembla feble la reacció dels vius que expressen la resignació més tàcita. El contrast entre l'actitud dinàmica dels morts i la gairebé immobilitat dels vius es fa més evident que les llegendes: en forma de monòleg, recitat només pels primers, emfatitza la seva superioritat. La successió de parelles reflecteix la rígida concepció jeràrquica de la societat medieval amb la seva divisió entre laics i clergues. Aquesta última obre la desfilada a partir de les màximes autoritats espirituals: el papa, El Cardenal, El Bisbe, seguit pel sacerdot i el monjo. El missatge dirigit a ells reafirma el concepte de la inevitabilitat de la mort. L'absència d'una marcada sàtira social anti-eclesiàstica i una ironia silenciosa testifiquen l'existència de bones relacions entre la població i El príncep bisbe de Trento. La macabra processó continua llavors amb un cert nombre de representants de l'ordre secular també disposats segons una jerarquia que segueix L'Emperador El Rei, La Reina, El Duc i després alguns personatges del món burgès, com el doctor i el ric comerciant. Més tard, els personatges socialment connexos són reemplaçats per individus que simbolitzen les diferents edats de la vida humana: joves, grans i un nen. La mort recorda a tothom amb diferents accents la imparcialitat del seu treball. La Desfilada tanca la imatge d'una mort a cavall, armada amb arc i fletxes, que un llamp en el Seu Galop impetuós un grup de víctimes, en part ja colpejada i estirada, en part encara dempeus i petrificada pel terror. A Aquesta escena Baschenis segueix com un epíleg una imatge del judici final que, en tornar a connectar amb el motiu de la crucifixió inicial, pretén emmarcar tota la representació macabra en termes de la visió escatològica Cristiana. El Fresc no només proposa un dels elements més significatius de La Història Medieval Del Trentino, sinó que assumeix el caràcter d'una al * legoria de mort universal que ens arriba, és a dir, del destí inexorable del qual cap criatura humana no pot escapar; i en aquest problema existencial la mort està lligada a la vida perquè és admesa com un personatge actoral. En La" Unió dels contraris " desapareix la sorpresa i l'estupor, i només ens queda l'acceptació del tot que es proclama.