Del Renaixement, Més tard que les altres esglésies de Teggiano, S. Martino ha sofert nombroses restauracions al llarg dels segles; no menys important la posterior a L'incendi de 1820, de Giovanni Carrano. La planta és basilical, amb tres naus separades per columnes de pedra monolítiques, sense transsepte; des del presbiteri s'accedeix a l'absis, amb volta poligonal, a través d'un arc triomfal rodó que descansa sobre pilars sòlids. L'accés a l'interior es dóna a través d'un pòrtic amb tres arcs de mig punt recolzats sobre columnes llises; les voltes són creuades.
El portal principal, flanquejat per dues portes més petites, encara que no hi ha cap data inscrita, té formes decoratives de finals del segle xviii; està format per dos pilars descansats sobre un pedestal, adornats amb dos escuts nobles i rematats per un arquitrau amb Fris.
Els registres històrics indiquen Sant Martí com a parròquia fins al 1940.
Top of the World